L'Orfeo

L'Orfeu

Portada de la primera edició de la partitura (1609)
Títol original	L'Orfeo
Forma musical	òpera
Compositor	Claudio Monteverdi
Llibretista	Alessandro Striggio
Llengua del terme, de l'obra o del nom	Italià
Basat en	Angelo Poliziano Favola di Orfeo
Creació	1607
Gènere	Òpera
Parts	cinc
Catalogació	Stattkus-Verzeichnis (en) SV 318
Personatges	Orfeu, Eurídice, Caront, Prosèrpina, Plutó, Apol·lo, nimfa, Eco, Apollo (en) , Caronte (Charon) (en) , Eco (Echo) (en) , Euridice (Eurydice) (en) , La messaggera (The Messenger) (en) , La Musica (Music) (en) , La Speranza (Hope) (en) , Ninfa (Nymph) (en) , Ninfe e pastori (Nymphs and shepherds) (en) , Orfeo (Orpheus) (en) , Plutone (Pluto) (en) , Proserpina (Proserpine) (en) i Spiriti infernali (Infernal spirits) (en)
Instrumentació	baix continu
Estrena
Estrena	febrer de 1607
Escenari	Accademia degl'Invaghiti de Màntua,
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	23 de juny de 1955, Jardí dels Tarongers de la Casa Bartomeu, Barcelona (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	20 de maig de 1993

L'Orfeo (L'Orfeo, favola in musica) és una de les primeres obres reconegudes com una òpera, composta per Claudio Monteverdi amb text d'Alessandro Striggio pel carnaval anual de Màntua. S'estrenava a l'Accademia de l'Invaghiti a Màntua el febrer de 1607 i el 24 de febrer del mateix any al Teatre de la Cort també a Màntua, i posteriorment a Venècia el 1609. L'òpera veia el seu debut modern el 1904 en una versió de concert a París.

Monteverdi, que tenia 40 anys, era un gran expert en la composició de madrigals, molt proper als artistes florentins de la Camerata florentina i encara no s'havia detingut en la composició d'obres per a aquest naixent gènere escènic.

Després d'haver assistit a Florència a la representació d'Eurídice de Jacopo Peri, Vincenzo Gonzaga, Duc de Màntua, va sol·licitar a Monteverdi que posés música al mateix tema, basat en la faula d'Orfeo, l'antic mite recollit i reconstruït per Angelo Poliziano, cent anys abans.

El llibret va ser elaborat per Alessandro Striggio, permetent al compositor traçar tota una gamma d'intensitats dramàtiques. Monteverdi va entreteixir en la rica varietat de l'acompanyament orquestral formes musicals antigues i noves i va aconseguir una síntesi estilística, resum de tot el millor de la música profana vocal de la seva època.

Al contrari dels cameristas florentins, que per no cobrir les paraules, havien reduït al mínim l'acompanyament instrumental, Monteverdi se serveix d'una agrupació que per la quantitat d'instruments i la varietat dels seus timbres, planteja una revolucionària sonoritat, encara que la utilitzi en tota la seva magnitud només en pocs passatges.

En el plànol estrictament vocal les nombroses intervencions d'Orfeo anuncien ja les «àries de bravura» de l'òpera barroca italiana, amb florits ornaments, així com els cors que plasmen els trets excel·lents del madrigal de l'època en parlaments breus i concisos.